Marc teòric

 1.    MARC TEÒRIC DE LA INFÀNCIA EN RISC A  CATALUNYA

   1.1.        MARC LEGISLATIU

  1.1.1. Llei de Drets i Oportunitats en la Infància i l’Adolescència (LDOIA)

La següent llei recull el sistema de protecció de la infància i l’adolescència des de l’any 2010 a Catalunya.

La llei LDOIA (14/2010 dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència que va ser aprovada el 12/05/2010) és una de les lleis més importants en el món legislatiu que ha dut a terme Catalunya en l’àmbit de protecció i atenció als infants i adolescents. Aquesta llei engloba el dret que tenen tots els menors d’edat a rebre l’atenció integral per al desenvolupament de la personalitat i el benestar en el context familiar i  social.

LDOIA es defineix com el conjunt d’actuacions socials destinades a preservar l’infant o l’adolescent de les situacions que són crítiques pel seu desenvolupament integral o per al seu benestar, fent un llistat de les situacions que poden ser perjudicials per a ells. El que vol aportar és que hi hagi una major claredat i unitat, alhora que facilita una localització més ràpida del dret aplicable i reforça la seguretat jurídica. D’aquesta manera es poden evitar situacions que afectarien greument el futur dels menors.

Té dues regulacions: una que va destinada als infants i adolescents en general dins dels diferents àmbits d’actuació i l’altra que té un enfocament cap a la protecció d’infants i adolescents. La segona fa referència a quan els mecanismes socials de prevenció no han estat suficients i s’han donat conseqüències de risc o de desemparament on cal establir mesures per a que aquestes no vagin més enllà.

Fa vint anys enrere no es tenien en compte diferents aspectes dels infants i adolescents que es trobaven en situació de desemparament o de desprotecció, es considerava un col·lectiu el qual s’havia de tractar de forma diferenciada de la resta. Actualment, gràcies a aquesta llei, s’intenta donar als infants i adolescents en situació de risc les mateixes oportunitats que a tots els altres. (Catalunya P., 2016)

La normativa prioritza el fet de renovar-se, ja que la societat actual canvia a grans passos i les lleis s’han d’adaptar a les situacions i països en els que vivim avui en dia, amb total flexibilitat.

En la societat s’ha de donar rellevància a l’interès de l’infant o adolescent i s’ha de reflectir en les institucions, famílies i autoritats administratives de manera que tinguin en compte els interessos dels menors pel seu benestar. Això inclourà la seva protecció per part de tota la societat, ja sigui en els àmbits culturals, socials, econòmics o polítics, és a dir, que ha d’anar més enllà de la família.

En els països on hi ha major concentració de factors de risc (socials, econòmics, negligència per part dels pares, entre d’altres) alguns menors necessiten més atenció que d’altres. És per això que aquestes societats no poden quedar excloses d’unes polítiques socials preventives i de promoció de la salut i del benestar, ja sigui a tota la població en general o situacions de casos concrets que necessiten d’una ajuda més especialitzada i concreta per cada cas. (Catalunya P., 2016)

També cal mencionar que cal més suport d’ajuda en situacions que hi ha més desigualtat social, pobresa, exclusió econòmica, cultural i comunitària, degut que en aquests casos els factors de risc augmenten. Per aquest motiu cal facilitar les eines correctes per evitar totes les situacions que afecten perjudicialment en la societat, i tenir com a conseqüència una millora favorable. En el cas de que no es distribueixin bé les eines estaríem posant en risc el desenvolupament dels menors i això es veuria repercutit en el seu futur.

És important destacar que en molts països la dona es veu inferior a l’home. Hi ha diferents nivells d’inferioritat, però encara que sigui mínima LDOIA en l’article 41.5 de l’estatut vetlla per a que la lliure decisió de la dona sigui determinant en tots els casos que li pugui afectar la dignitat, la integritat i el benestar físic i mental, en particular pel que fa al propi cos i a la seva salut reproductiva i sexual. Cada una de nosaltres ha de ser lliure d’escollir el que creu que es el més correcte i saludable com a persona i no veure’s reprimida i sotmesa per altres figures de la societat. El que es pretén, doncs, amb aquesta llei és donar a les dones menors la capacitat d’empoderament de les seves vides. (Catalunya P., 2016)

D’altra banda, s’ha de vetllar per un conjunt d’actuacions socials de l’infant i adolescent. Primerament la promoció, la qual fa referència a aquelles que es desenvolupen encara que no hi hagi un risc per tal de tenir una millora social que donarà com a conseqüència un benestar social i personal enriquidor. En segon lloc la prevenció, que pretén preservar els menors de les situacions que són perjudicials o negatives pel seu bon funcionament o desenvolupament. Seguidament l’atenció, és a dir, el conjunt d’actuacions socials per quan les coses no van del tot bé i existeix la probabilitat de que els menors es vegin afectats. La protecció, quan s’ha observat que les coses van malament i l’infant i/o adolescent es veuen afectats directament. En darrer lloc, la participació és quan els menors en tot el que els hi afecta és el que configurarà l’estatus del ciutadà.

En conclusió, LDOIA vol millorar tots els conceptes anteriors per la salut i benestar dels infants i adolescents d’aquesta societat tot mantenint una actitud de cooperació i coordinació.

    1.2.       INFÀNCIA EN RISC

    1.2.1.    Què és?

Cusó (1995) defineix el concepte d'infància en risc com la situació en que es troben nens i nenes que viuen immersos en unes condicions de vida que obstaculitzen, perjudiquen o poden perjudicar a curt i mitjà termini el seu normal desenvolupament.

D’altra banda, Balsells (1997) afirma que un nen està en risc social quan pertany a un medi que presenta factors de risc tant en la seva família com en el seu entorn immediat. Afegeix també la importància de la interacció de l'infant amb aquest entorn, es considera infància en risc quan la relació amb aquest genera carències en la socialització i en les seves característiques personals, tant cognitives com  afectives.

Tanmateix, es parla d'infància en risc quan no es compleixen els drets de l'infant i quan es pot veure afectat el seu desenvolupament en tots els aspectes, ja sigui per factors del seu entorn familiar o social. Així doncs, no ens referim a maltractament solament dins la família sinó també a una situació de carències en diversos aspectes que acabaran sense cobrir les necessitats dels infants.

A més, també considerem infants en situació de risc aquells que són o han sigut víctimes de maltractaments i/o abusos (ja siguin físics, psíquics o sexuals), als que han sigut abandonats o víctimes de negligència, fills de famílies monoparentals on es sumen altres factors de vulnerabilitat familiar, fills de famílies on els dos progenitors tenen alguna disminució (física o psíquica), infants que viuen en un entorn de drogodependència, menors amb un o els dos pares a la presó o que conviuen en un entorn on predomina la delinqüència i infants d’ètnies o nacionalitats on a més és sumen altres factors (exclusió social, recursos econòmics insuficients, marginació, etc.).

             1.2.2. Necessitats de l’infant i riscos si aquestes no es compleixen

De nou, Balsells (1997) ens descriu tres grans blocs de necessitats en els infants. Aquestes permeten identificar situacions on l'infant no és maltractat físicament sinó que té un seguit de necessitats no cobertes.

·         Necessitats de caràcter fisicobiològiques: fan referència a alimentació, temperatura, higiene, son, activitat física, protecció de riscos reals i salut. Els riscos respectius de les anteriors són desnutrició o alimentació no apropiada, habitatge on fa fred o amb humitat, brutícia o paràsits en aquests, soroll  ambiental,  immobilitat  corporal  o  absència  d’espai  per  realitzar-la, possibilitat d’accidents domèstics i agressions o càstigs físics a l’infant i, finalment, falta de control en el seguiment de la salut de l’infant.

·         Necessitats de caràcter cognitiu: són tals com l’estimulació sensorial, l’exploració física i social i comprensió de la realitat física i social. Els riscos associats són la falta d’estimulació lingüística, privació o pobresa sensorial, així com també no tenir recolzament en l’exploració de l’entorn o que aquest sigui pobre. Finalment, també són riscos: no escoltar, no respondre, mentir, transmetre una visió pessimista o uns valors antisocials.

·         Necessitats emocionals i socials: engloben la seguretat emocional, la xarxa de les relacions socials, la participació i l’autonomia progressiva, la curiositat, la imitació i el contacte sexual, la protecció de riscs imaginaris i la interacció lúdica. Els riscos que se’n deriven són el rebuig o l’absència de les emocions de l’infant i/o adolescent, aïllament social d’aquest, impossibilitat que tingui amics, no escoltar el que vol dir o no contestar-li. Finalment, no dedicar-li temps.

  1.2.  EXCLUSIÓ SOCIAL

Primerament, s’ha de diferenciar entre marginació, pobresa i exclusió social. Així doncs, una situació de pobresa pot ser motiu d’exclusió social, ja que la impossibilitat econòmica per a satisfer les necessitats bàsiques pot no permetre a l’individu formar part de la societat, tot i que no es tracta només d’aquest factor, sinó de la combinació de diversos.

D’altra banda, la marginació parteix de la idea de que malgrat aquestes minories visquin en la mateixa societat no comparteixen els mateixos valors dins d’aquesta. Tot i així, aquest fet no era decisiu per a la seva exclusió, sinó que tan sols se les discriminava.

  1.2.1. Què és?

Segons Maneu (2011), anomenem exclusió social a la situació on s’aparta a un individu o col·lectiu pel simple fet de no poder accedir als diferents beneficis que la societat proporciona, ja siguin culturals, laborals, sanitaris, econòmics, de seguretat o de participació política.

Aquest fenomen està present tant dins d’un mateix país, sobretot en les societats menys desenvolupades, les quals es caracteritzen per la seva extrema pobresa i polaritat, com en les relacions que hi pot haver entre un país i un altre, ja que els països més desenvolupats excloem a d’altres que ho són menys perquè considerem que “no pertanyen al nostre model de desenvolupament o model actual”.

Quan parlem de l’exclusió social dins d’un país ens referim a immigrants, minories ètniques, persones sense sostre, persones amb discapacitat, dones, adults que estan a l’atur, llicenciats, etc. i cada vegada més va augmentant el nombre de gent que es troba en aquesta situació.

Això podria evitar-se si l’Estat proporcionés les ajudes necessàries per a cobrir aquestes necessitats bàsiques a tothom per igual. D’aquesta manera la situació econòmica no seria determinant per les persones.

1.3. LA DIRECCIÓ GENERAL D'ATENCIÓ A LA INFÀNCIA I L'ADOLESCÈNCIA (DGAIA)

1.3.1. Què és?

La Direcció General d’atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) és l’organisme que promou el benestar de la infància i l’adolescència en alt risc de marginació social amb l’objectiu de contribuir al seu desenvolupament personal a Catalunya.

1.3.2.   Competències de l’organisme

La Direcció General d’atenció a la Infància i l’Adolescència comprèn les següents competències:

·         Promoure i coordinar polítiques proactives i de foment de la convivència, de la tolerància i de la integració sociolaboral i també del respecte als drets de la infància, per tal que els infants i adolescents assoleixin el millor grau de benestar i d’un desenvolupament en el seu procés de consolidació de l’autonomia personal.

·         Planificar, dirigir i executar les competències atribuïdes a la Direcció General en matèria de menors en situació social.

·         Implementar les recomanacions de l’Observatori dels Drets de la Infància[1] i donar-ne la informació i la difusió adients.

·         Promoure programes d’orientació i d’integració social dels menors tutelats i ex- tutelats per la majoria d’edat i d’inserció sociolaboral a partir dels setze anys, així com també actuacions per millorar la capacitat del menor, en relació amb l’adquisició i desenvolupament de competències socials i laborals.

·         Promoure sistemes de gestió i comunicació adients per tal de garantir que l’actuació de la Direcció General resulti el més eficient possible pels ciutadans.

·         Protegir i tutelar els menors desemparats, assumir la seva guarda en els supòsits establerts per les lleis i executar les mesures d’atenció proposades per a cadascun d’ells.

·         Exercir les altres facultats que li atribueixen les lleis i les disposicions vigents.

1.3.3. Ordenació territorial

Les prestacions i els recursos de la DGAIA es poden ordenar geogràficament en sis serveis territorials d’atenció a la infància i l’adolescència, que coincideixen alhora amb els serveis territorials del departament. Aquests són els següents que es mostren en el mapa:

1.3.4 Estructura interna

Estructura Interna de la DGAIA, extret de: file:///F:/dgaia_guiacat_taronja_3_.pdf

1.3.5        Intervenció davant de situacions de maltractaments i/o abusos a infants i adolescents

El pla d’actuació que es duu a terme davant de situacions de maltractament i/o abusos a infants i adolescents és el següent:

-          La detecció

Les persones o institucions que estan més a prop dels infants poden detectar millor les situacions de desemparament que requereixen una intervenció dels equips especialitzats com per exemple familiars, professionals dels centres escolars, veïns, policia i professionals del centre sanitari.

-          Estudi del cas, avaluació i proposta de mesura

Els Equips Bàsics d’Atenció Social Primària (EBAPS), s’encarreguen de l’estudi dels casos, de l’avaluació i de la proposta de mesura. Després es deriva a l’Equip d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA) que s’encarregarà de fer el diagnòstic i la proposta de mesura educativa per al menor a nivell territorial.

El cas passarà als Serveis Territorials de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), com a          darrera          instància d’intervenció protectora. Després d’exhaurir-se les vies prèvies d’atenció es realitzarà la proposta d’ingrés en un recurs residencial, acollida en família extensa o atenció en la pròpia família. Finalment l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICCA) s’encarregarà de buscar situacions alternatives a l’internament de l’infant en un centre.

Pla d’intervenció de la DGAIA, extret de: file:///F:/dgaia_guiacat_taronja   3_.pdf

1.3.6     Equips funcionals d’infància

Els equips funcionals d’infància (EFI) són les unitats bàsiques de funcionament dels serveis territorials de la  DGAIA. Tenen com a funció:

·         Elaborar i conèixer les dades relatives a la infància del seu territori, dels recursos en el mateix i de la seva ocupació.

·         Gestionar les propostes i les mesures dels equips tècnics i vetllar per la seva execució.

·         Efectuar el seguiment i control dels recursos d’alt risc.

·         Coordinar amb el SSAP[2], els EAIA[3] i recursos del territori l’aplicació de polítiques d’infància.

 1.3.6.1.    EAIA

Els equips d'atenció a la infància i l'adolescència (EAIA) estan formats per professionals de la psicologia, la pedagogia, l'assistència social i l'educació social, i estan distribuïts per tot el territori de Catalunya.

Els EAIA reben els casos en situació de desemparament o en risc d'estar-hi que detecten els serveis socials bàsics, les instàncies judicials o policials o la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència. Fan el diagnòstic, la valoració dels infants i del seu entorn sociofamiliar, i proposen les mesures més adequades per a cada cas.

Elaboren plans de millora per a l'infant i/o adolescent i la seva família, fan el seguiment i el tractament un cop s'han aplicat les mesures proposades, tant si estan en el nucli familiar com en un centre o en una família d'acollida.

Són els responsables de coordinar els altres equips i serveis del seu territori que també intervinguin en l'atenció als infants i/o adolescents en desemparament, així com donar assessorament als serveis socials bàsics d'atenció social.

     2. CENTRE RESIDECIAL D’ACCIÓ EDUCATIVA

Un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) és un centre d’acolliment. Aquests són centres residencials per a l’atenció immediata i transitòria de l’infant i/o adolescent de 0 a 18 anys que ha de ser separat del seu nucli familiar mentre es realitza el diagnòstic de la seva situació i es determina la mesura que cal aplicar.

El seu objectiu és l’observació, el diagnòstic, la guarda i l’educació en les situacions d’urgència de les persones menors en alt risc social.

Les seves funcions són les següents:

·         Oferiment   d'una    resposta    immediata   i   transitòria    d'acollida    i   protecció    a qualsevol infant o adolescent que estigui en situació de risc.

·         Exercici d'una funció substitutòria temporal de la família, que comprèn:

o    Exercici de l'activitat educativa integral que l'infant o adolescent necessita.

o    Satisfacció de les necessitats del nen o nena: alimentació, vestuari, allotjament, higiene, descans i lleure.

o    Cura de la salut física i psíquica de l'infant o adolescent.

o    Realització d'un estudi diagnòstic interdisciplinari de la situació de les necessitats de l'infant o adolescent acollit.

o    Formulació de les propostes de mesura de protecció adients: retorn a la família biològica, acolliment familiar simple o pre-adoptiu o acolliment en un centre residencial.

A banda dels Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) també trobem:

·         Centres Residencials d’Educació Intensiva (CREI). Segons el Departament de Benestar Social i Família, aquests són els serveis residencials d’acolliment d’estada limitada que disposen de mesures estructurals per a la protecció, per a la guarda i educació i la resposta educativa i assistencial de les persones usuàries tutelades per la DGAIA. Tenen com a objectiu principal donar resposta educativa i assistencial a adolescents de 12 a 18 anys que presenten alteracions de conducta que requereixen un sistema d’educació intensiva.

·         Centres d’Acolliment (CA). Són serveis residencials d'estada limitada que tenen com a objectiu realitzar l'observació o el diagnòstic de la situació dels menors atesos i les seves famílies, per tal d'elaborar la proposta de mesura corresponent, quan és necessària l'atenció immediata i transitòria de l'infant o adolescent que ha de ser separat del seu nucli familiar i, per tant, impossible de realitzar des de l'EAIA. Els centres d'acolliment han de tenir un projecte educatiu validat per l'organisme competent.

Tanmateix, en aquest projecte web de recerca nosaltres ens centrarem en els CRAE’s.

2.1.   QUÈ ÉS UN CENTRE RESIDENCIAL D’ACCIÓ EDUCATIVA?

Un Centre Residencial d’Acció Educativa és un establiment en el qual els menors i/o joves resideixen durant una temporada sota mesura tutelar o guarda administrativa mentre no els sigui possible retornar amb les seves famílies per l’espera de la resolució del seu cas.

Segons la Generalitat, el CRAE “ofereix a l'infant o adolescent un recurs alternatiu a un medi familiar inexistent, deteriorat o amb greus dificultats per cobrir les seves necessitats bàsiques. En ell s'aplica la mesura d'acolliment simple en una institució i les persones poden accedir-hi per derivació de la DGAIA. Alguns d’aquests centres residencials són de titularitat pròpia de la DGAIA i d’altres pertanyen a entitats d’iniciativa social concertats amb aquella”.

En un CRAE també es centren en l’educació dels menors tutelats i per aquesta raó estan regits pel Projecte Educatiu de Centre (PEC). Aquest programa recull la manera com han d’intervenir els professionals amb els menors, les dinàmiques que han de tenir i com s’ha d’articular l’acció educativa. Així doncs, s’educa al menor segons aquests principis.

Els CRAE’s podran especialitzar-se en funció de les franges d’edat que s’especifiquen a continuació:

·         Centres per a nadons i primera infància: són centres per a menors de 0 a 3 anys.

·         Centres per a infants i preadolescents: són centres per a menors de 4 a 12 anys.

·         Centres per a adolescents: són centres per a menors de 13 a 16 anys.

·         Centres per a joves: són centres per a menors de 16 a 18 anys.

·         Centres verticals: són aquells centres que acullin menors de franges d'edats molt diverses, en atenció a la problemàtica que presenten els acolliments institucionals de grups de germans.

Segons l'article 36 del Decret 2/1997 (Títol II,Capítol 2) aquests centres han de disposar:

è D’un equip educatiu format per educadors/es socials que realitzen l’atenció directa. Cada infant i adolescent comptarà amb un educador/a com a figura referencial al llarg de la seva estada, aquest serà el seu tutor/a i, per tant, serà el responsable del pla de treball individualitzat de l’infant. Així doncs, haurà de recollir, integrar i aportar l’observació pròpia a la resta de l’equip educatiu i aquest a l’equip tècnic interdisciplinari.

è D’un equip tècnic i interdisciplinari format per un treballador/a social, un psicòleg/oga, un metge/ssa i un educador/a tutor/a. Aquest equip té la funció de recollir tota la informació relacionada amb el cas, examinar-la, explorar-la i valorar les circumstàncies, situació i necessitats dels menors per tal d’emetre un informe diagnòstic interdisciplinari que possibiliti l’elaboració de la proposta de mesura més adequada. L’exploració diagnòstica de cada membre de l’equip i l’observació de l’educador/a tutor/a s’ha de globalitzar i integrar en el treball interdisciplinari.

Per tant, l’equip de professionals en un CRAE assumeix les funcions educatives i assistencials i, a més, garanteix les necessitats bàsiques dels menors. D’aquesta manera es prepara al menor per adquirir una autonomia personal per al seu futur desenvolupament.

2.2.   QUIN ÉS EL SEU OBJECTIU?

L’objectiu d’un CRAE és respondre a la necessitat educativa i de protecció de l’infant, tot donant una educació alternativa a la de la família. Hem de tenir en compte que en un CRAE hi solen ingressar menors amb edats avançades, a partir dels 12 anys i, conseqüentment, no és tant habitual trobar-hi infants de menys de 10 anys.

Els menors hi entren per la detecció de risc a les escoles, casals, ludoteques, entre d’altres, que duu a terme l’EAIA. Cal que tinguem en compte, però, que un CRAE resulta la última opció per als menors, ja que es contempla tota la seva xarxa familiar abans de l’ingrés. Així doncs, és un tipus de centre per menors en situació de desemparament.

2.3.   QUINES FUNCIONS TÉ?

Les funcions d’un CRAE són:

·         Establir-se com a mitjà educatiu-afectiu-familiar que tingui semblances amb els nuclis familiars comuns.

·         Atenció integral als infants i adolescents que són ingressats a proposta dels equips tècnics corresponents per contribuir al seu procés educatiu i de desenvolupament personal.

·         Cura de la seva salut física i psíquica, vetllant pel desenvolupament harmoniós de la seva personalitat.

·         Disseny del projecte educatiu individual dels infants i adolescents a partir del diagnòstic o l'avaluació inicial.

·         Coordinació amb els altres serveis i professionals que intervenen en el procés d'atenció i protecció als infants i adolescents (DGAIA, EAIA...)

·         Promoció, en els casos en què sigui possible, del retorn de l'infant o adolescent amb la família d'origen o, en cas contrari, l'acolliment en família extensa o aliena.

·         Inserció sociolaboral dels adolescents.

2.4.   PRINCIPIS DE L’ATENCIÓ RESIDENCIAL

Els principis que exposarem a continuació donen sentit a la pràctica professional amb la infància i adolescència protegida:

·         La protecció dels infants i adolescents

o   Adopció de mesures de protecció: els infants i adolescents tenen dret a ser protegits en situacions d’abús, maltractament i abandó. Un dels objectius principals del sistema ha de ser vetllar per la protecció.

o   Enfocament: l’atenció residencial ha d’identificar les fortaleses i les necessitats del menor i valorar els canvis que es produeixin, per tal de donar la resposta més adequada en cada situació. La intervenció ha d’estar encaminada a satisfer el desenvolupament biopsicosocial de cada infant i/o adolescent. Aquests serveis han de ser un punt de suport pels infants, adolescents i les seves famílies i no una substitució.

o   Provisió de recursos de protecció i de serveis d’atenció: s’ha d’assegurar als infants i adolescents que rebran una bona educació, cura i una millor atenció de la que rebien abans d’entrar al sistema. En definitiva, s’ha de procurar que tinguin una millor qualitat de vida.

·         L’infant

o   Atenció individualitzada i planificada: aquest principi és molt important, ja que les mesures i ajudes que es dirigiran a aquest infant i/o adolescent han d’estar enfocades a les seves fortaleses i debilitats i de cap manera generalitzades a tots els menors.

o   Interès superior de l’infant: per tal d’assegurar la protecció dels menors els seus drets prevalen sobre els dels seus progenitors. S’han d’analitzar els riscos i beneficis que suposen per a l’infant qualsevol de les decisions que es prenguin al llarg de la intervenció.

o   Atenció educativa i qualitat de vida: s’ha de vetllar per a que els menors gaudeixin de les experiències i les oportunitats pròpies dels infants i adolescents de la mateixa edat. A més, els i les professionals hem de procurar que aquests se sentin en un medi segur i estable.

·         La família

o   Reunificació familiar: els menors que han estat separats dels seus progenitors tenen dret de retornar el més aviat possible amb la seva família. Doncs, serà necessari oferir-los-hi suport per aconseguir-ho. A més, tant les famílies com els infants i adolescents han de tenir assegurats els programes i ajuts necessaris per assegurar l’assoliment dels objectius plantejats. Quan la reunificació no sigui possible s’ha de prioritzar l’estabilitat del menor i se li ha de proporcionar les condicions necessàries per crear altres vincles afectius estables.

o   Contacte família – infant: els vincles familiars s’han de respectar, mantenir i preservar. S’ha de procurar mantenir el major contacte possible entre el menor i els pares, excepte en aquelles situacions en les quals la relació suposi un greu desavantatge per l’infant i/o adolescent. Cal evitar períodes de buit emocional i llagues separacions afectives sense substitució de figures d’afecte i de protecció.

o   Diversitat familiar, cultural i social: els patrons de vida familiar són diferents segons la cultura, la classe social i la comunitat a la qual es pertany. Aquestes circumstàncies han de ser respectades i acceptades, sempre i quan no suposin un maltractament o vulnerin els drets dels menors. És necessari evitar prejudicis i estereotips.

·         Actuació dels serveis i dels professionals

o   Participació de l’infant i de la seva família: els i les professionals han de fer partícips als infants i adolescents de tot allò que suposi canvis importants en la seva actuació personal. Hem de facilitar l’expressió dels seus desitjos i s’han de tenir en compte. A més, cal crear espais de participació i estimular la participació del menor sempre que sigui possible. Si s’escau, també és necessari buscar la implicació de la família.

o   Planificació i avaluació: a l’hora de planificar l’atenció residencial s’han d’optimitzar els recursos per tal de crear un entorn que proporcioni protecció, confiança, seguretat i estabilitat a l’infant i/o adolescent. La planificació ha de determinar els objectius que es pretenen assolir, les activitats, els recursos necessaris, la durada prevista i el termini de temps previst per fer la revisió. A més, ha d’incloure les actuacions alternatives per si fracassen les actuacions adoptades inicialment.

o   Coordinació: la resposta a les necessitats del menor i a les de la seva família requereix que la intervenció tingui un caràcter interdisciplinari. S’ha de garantir que l’actuació dels diferents equips i serveis amb un infant i amb la seva família resulti coherent i unitària. Tant l’infant i/o adolescent com la família tenen dret a que se’ls clarifiquin les responsabilitats i els papers de cadascuna de les persones i institucions que treballen amb ells.

2.5.   PAPER DE L’EDUCADOR/A SOCIAL

Marzo (2009) explica les funcions de l’educador/a social en funció de les responsabilitats, així com les característiques i competències que ha de tenir, tot utilitzant com a referència la següent frase: “El trabajo del Educador es el de ayudar a desarrollar recursos en el sujeto que faciliten su inserción social activa, facilitando su circulación en un entorno cada vez más amplio.” (Primer Congreso Estatal del Educador Especializado. Pamplona 1987)

2.5.1    Funcions i capacitats específiques del l’educador/a social en un Centre Residencial d’Acció Educativa.

Segons el Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya, les funcions de l’educador/a social en un CRAE són:

·         Elaborar, executar, avaluar i fer el seguiment del Projecte Educatiu Institucional (PEI).

·         Observar de manera àmplia l’infant i l’adolescent en els aspectes emocionals, relacionals, de conducta, d’hàbits, etc.

·         Formar vincles educatius, de confiança i educatius amb l’infant i l’adolescent en el grau i mesura òptims per afavorir el creixement personal del menor.

·         Fomentar hàbits positius i saludables i promoure el canvi d’aquells que poden incidir negativament en el seu desenvolupament.

·         Treballar el conflicte, prevenir-lo i abordar-lo amb finalitats educatives segons les necessitats de l’infant i de l’adolescent, el seu procés personal, les seves característiques individuals i les del grup d’iguals del centre.

·         Motivar la necessitat d’aprenentatge educatiu, formatiu i laboral facilitant els recursos adients.

·         Participar juntament amb l’infant i l’adolescent en les activitats de la vida quotidiana, com són les tasques domèstiques, com a eina educativa, l’adquisició d’hàbits, etc.

Pel que fa a les capacitats, l’educador/a juntament amb l’equip educatiu hauria de disposar de les següents:

·         Observar, analitzar i adaptar-se a les noves situacions

·         Reflexionar i actuar des d'una visió global.

·         Ser coherent amb un/a mateix/a i amb el projecte del centre.

·         Actuar amb naturalitat en la relació educativa.

·         Ser discret, mantenir la privacitat.

·         Ser prudent, pacient i perseverant en les relacions.

·         Respectar la dignitat de l'infant i jove, la seva família i la de totes les persones del centre, independentment del seu origen i de la seva cultura.

·         Establir vincles afectius i relacions interpersonals de manera positiva i òptima que afavoreixi de creixement personal.

·         Ser marc de referència i saber combinar la fermesa i l'afectivitat.

·         Saber treballar a nivell individual i grupal

·         Saber desenvolupar l'empatia per tal comprendre millor a l'altre.

·         Saber utilitzar el sentit de l'humor com a recurs educatiu.

·         Ser objectiu i saber mantenir la distància òptima.

·         Saber donar respostes immediates en situacions imprevistes.

·         Gestionar les crisis i els conflictes.

·         Tenir tolerància a la frustració.

·         Saber controlar les emocions.

·         Treballar amb equip i practicar la coordinació.

·         Motivar-se i motivar.

·         Mostrar-se obert a la crítica, tenir capacitat d'autocrítica.

·         Ser creatiu/va i saber gestionar els recursos disponibles

·         Formar-se de manera continuada.

L’educador/a social ha d’entendre que els seus objectius principals són protegir els menors, fer que el centre s’assembli el màxim possible a una unitat familiar i desplegar una sèrie de programes i projectes socioeducatius per fomentar l’acolliment d’aquest infant i/o adolescent que es troba fora del nucli familiar. Per fer-ho, haurà de conèixer la normativa del centre i haver entès la base de la intervenció del Projecte Educatiu del Centre per donar una coherència i un transcurs lògic entre la seva feina i la que fan la resta d’educadors/es.

Les competències que ha de tenir es basen en el treball en equip amb la resta dels professionals del centre, per tal de donar coherència i organització al treball diari amb els menors. Aquest treball en equip implica que quan un educador/a social es troba en “conflicte” amb un infant i/o adolescent i és el menor qui té la raó s’ha de recolzar l’acció de l’educador/a per a que no hi hagi possibilitat de desautorització de l’altre. En cas que l’actuació de l’educador/a no hagi estat la més adient, posteriorment a la situació de conflicte es podrà parlar per resoldre i entendre aquesta situació sota una coherència educativa.

A més, el vincle amb els infants i adolescents també és clau per facilitar-los l’estada en un centre que pretén ser una alternativa a casa seva. Així doncs, el treball diari d’acompanyament, l’afecte, l’atenció diària i la preocupació pels problemes del menor serà clau per a l’evolució d’aquest.

L’educador/a social ha de poder trobar una situació de vincle personal amb l’infant i adolescent per poder mantenir el poder de relació amb aquest, tot i que s’ha de despersonalitzar el paper del referent per a que l’infant no només el tingui a ell com a tal, sinó que pugui confiar amb la resta de treballadors/es del centre. Així doncs, la confiança recíproca del menor amb el seu educador/a serà crucial per establir un vincle que permeti donar estabilitat i protecció i que l’acompanyament es pugui dur a terme deixant de banda els conflictes.

Cal assumir un rol mediador amb els infants i adolescents, aprendre a buscar solucions als conflictes i problemàtiques sorgits a partir de l’anàlisi de la situació, desplegant aquells recursos i coneixements més adequats al context i als subjectes en cada moment i assumir un vincle educatiu en concordança amb tots aquests.

Finalment, l’educador/a ha de ser crític, comunicatiu i ha de saber relacionar-se amb els altres.

---

[1] Òrgan col·legiat, assessor i consultiu de la Generalitat en matèria dels drets de la infància a Catalunya en què participen entitats públiques, privades i experts en l’àmbit de la infància i l’adolescència. Es defineix com un instrument específic per contribuir de manera eficaç a la divulgació, el foment, el respecte i la garantia dels drets de la infància i l’adolescència.

[2] Serveis Socials d’Atenció Primària

[3] Equip d’Atenció a la Infància i l’Adolescència